Pedro Solbes (1942), després de llicenciar-se en Ciències Polítiques i Dret, ingressà com a Tècnic Comercial de l'Estat en 1968. Des de 1973 forma part dels equips negociadors per a l'entrada d'Espanya en la UE, ocupa importants càrrecs tècnics en els governs de Sotelo i González, i es converteix en 1985 en secretari d'Estat per a Europa. Ha sigut ministre en quatre governs del PSOE, diputat en les Corts i comissari Europeu d'Assumptes Econòmics, sumant més de 30 anys ininterromputs d'activitat en primera línia de la vida política espanyola i europea.Inflexible timoner de l'adaptació de l'economia espanyola al Tractat de Maastritcht i l’euro, el pensament econòmic de Solbes ha sigut sempre fidel als principis elementals de l'ortodòxia neoliberal: privatització de béns i servicis públics, desregulació de l'activitat econòmica i del mercat de treball, austeritat en el gasto públic… Com a ministre d'Economia amb Zapatero entre 2004 i 2009, ha promogut l'orientació neoliberal amb què el govern socialista espanyol va encarar la resposta a esta crisi: rescat d'entitats financeres a càrrec de l'erari públic, privatitzacions, flexibilització de l'acomiadament o retalls en protecció social…
Solbes va abandonar en 2009 el govern. Durant els dos anys sense activitat empresarial privada que prescriu la llei d'incompatibilitats, ha exercit com a assessor de la Comissió Europea i del FMI (en el mateix moment en què ambdós organismes llançaven reiterades advertències a Espanya perquè abaratira l'acomiadament, abaixara els salaris, retallara els servicis públics i socorreguera la banca). En 2011, fitxa com a conseller del gegant energètic Enel (el mateix que, durant el seu mandat com a ministre, va ser autoritzat a adquirir el 92% d’Endesa) i del Barclays Bank. Cobrarà 300.000 euros anuals (mentre Barclays Espanya prepara l'acomiadament de 700 treballadors). La seua funció serà assessorar el gegant financer britànic en l'adquisició de les caixes d'estalvi que ell mateix ha ajudat a privatitzar.
En 2009, es demostrà que el Barclays havia evadit el pagament d'uns 1.100 milions d'euros al fisc britànic per mitjà de paradisos fiscals. A més, el Barclays és la segona entitat bancària que més deute públic espanyol atresora (més de 5.000 milions d'euros) i és un dels principals clients de les agències internacionals de qualificació de riscos que durant els últims anys han atacat sense parar a l'economia espanyola per mitjà de successives valoracions a la baixa del seu deute públic (i que són objecte de diligències prèvies en l'Audiència Nacional per pràctiques fraudulentes i maneig d'informació privilegiada amb la querella presentada per IU).
És cert que Solbes no ha comés cap il·legalitat en el seu bot a l’empresa privada, com tampoc l'han comés Aznar (PP, Endesa), González (PSOE, Gas Natural), Zaplana (PP, Telefónica), Narcís Serra (PSOE, Caixa Catalunya), Rato (PP, Bankia), Imaz (PNB, Petronor), Piqué (PP, Vueling), Jordi Sevilla (PSOE, PwC)… Un 10% dels consellers d'empreses de l'IBEX-35 han exercit càrrecs polítics rellevants. I precisament és la plena legalitat d'esta íntima relació entre servici públic i enriquiment privat la que demostra fins a quin punt el nostre sistema polític està profundament corromput pel poder dels diners i les corporacions i elits que els manegen. I explica perquè, a pesar de la profunda gravetat de la crisi i el comportament avariciós i insolent dels actors corporatius, mai es prenen mesures com la intervenció pública d'empreses estratègiques, un major control de les activitats especulatives o més impostos per a les rendes del capital: com podria la classe política governar contra la mà que tan generosament està disposada a enriquir-los quan ixen de les institucions?
Este matrimoni entre polítics i diners és una miqueta més que una estesa immoralitat personal. Introduïx una distorsió estructural i intolerable en les nostres democràcies al convertir-se en garantia de continuïtat de les mateixes polítiques neoliberals que han provocat la crisi econòmica, la ruïna social i l’afonament ètic. No són només misteriosos especuladors financers des de Nova York, Londres o Zuric: també els nostres propis representants polítics estan apuntalant la dictadura dels mercats que patim. A la vista de currículums com els de Solbes, es fa patent que un enduriment radical del règim d'incompatibilitats entre política i negocis hauria d'incorporar-se immediatament a l’agenda pública.